Aquí juguem en català

Aquest Nadal, encara, els catalans només podrem trobar un sis (seis?) per cent de jocs i joguines en la nostra dissortada llengua.

Anem a pams, el joc es cultura. Jo diria que Cultura amb majúscules. Mitjançant el joc els humans compartim un temps de lleure de qualitat, que ens apropa als amics, als fills, als pares –a la família, vaja- o a coneguts i saludats. Un joc ens permet aprendre a competir sense riscos, a acceptar la derrota amb humor i la victòria amb humilitat –de fet ens ensenya a guanyar i a perdre-, a interpretar qui no som, seduir per assolir els nostres interessos, gestionar recursos i entomar l’atzar, sempre capritxos.

Dit això, les societats respecten la cultura del joc i la consideren prestigiant o no, per criatures, o no necessariament, per moltes raons que no venen al cas, però el que es cert es que a casa nostra els jocs viuen reclosos en tres àmbits: l’infantil, el frikisme dels aficionats, i el de la correcció política de l’escola. Tant se val. Estem millor que fa uns anys, però encara molt lluny d’Holanda o Alemanya en tant en quan mercat. No em queixo d’això.

Tinc davant meu el catàleg que ha distribuït la Plataforma per la Llengua a la seva festa del Joc i la Joguina en català. Trenta planetes farcides de parxisos del barça, dominós musicals, jocs per aprendre a llegir i una dotzena mal contada de jocs més seriosos o comercials. Per altra banda, també tinc a les mans dos catàlegs a l’atzar dels molts que aquests mes rebrem a casa, el de Carrefour i el de Drim: cent quaranta planes d’ofertes en espanyol on el català, si hi surt, sembla ben bé que ho faci seguint l’esperit del dia del Domund. Això es el que té el país.

Jugar un joc íntegrament en català es pràcticament impossible. Tot el procés de normalització editorial que el país ha viscut en el món del llibre, els mitjans de comunicació o fins i tot el cinema! –que té delicte- no ha passat amb el joc. Una de les primeres clatellades que rebem els catalanoparlants quan abandonem l’aixopluc de l’escola, TV3, RAC1 i les lectures subvencionades a l’escola es quan els reis ens porten un joc amb les instruccions en espanyol –o una nina que només parla la llengua de la Belén Esteban-. I el que es més greu, al meu entendre, es que sembla que això no ens importi en absolut.

Hi ha alguna companyia editora de jocs que darrerament intenta llençar al mercat jocs exclusivament en català. Normalment els fan en castellà i podrien viure només d’això. Però resulta que no els dona la gana i adapten i tradueixen tot el que poden al català, sense cap mena de repercussió, val a dir-ho, més enllà del seu cercle de clients i amics més íntim.

Aquest any han endegat, tirant-se de la moto, una campanya –per dir-ho d’alguna manera- titulada “Aquí juguem en català”. No es una cosa que correspongui fer a una empresa, i ben bé podria semblar que ho fan només per imatge o per fer-se rics a costa dels sentiments patris dels catalans. No es així, hores d’ara el pastís es tant petit que no qualifica ni per rebre el trist nom de lionesa.

Res no em faria més feliç que el fet que les multinacionals dels Estats Units, que son les veritables mascles dominants del sector, editessin els seus catàlegs en català, però quan miro l’opuscle de la Plataforma per la Llengua descobreixo que només comercialitzen els uns el Monopoly en català (que varen heretar fet i parit de Borras Plana S.A.) i els altres l’Scrabble (que també varen heretar de Borras Plana S.A.). Res més. O fem alguna cosa entre tots o aquí no canviarà res, de res.

Es per això que us demano que, si no us sap greu, aquestes festes trieu i remeneu, i busqueu jocs en català, i joguines en català. Que les exigiu a les vostres botigues de barri o als centres comercials. Si no hi ha demanda social de normalitat les coses no canviaran per sí mateixes. Perquè, trist però cert, els botiguers tampoc hi creuen en això i els hi es molt més fàcil demanar els jocs en espanyol i pretendre que la culpa es exclusivament dels editors.

Es una situació que requereix de l’ajut de tots els qui estimem el país, la llengua i la normalitat. De grans els catalans ja ens anem acostumant a ser ciutadans de segona... cal que a l’hora de jugar a casa ja se’ns avisi del que ens espera? Crec que no, vaja...