El disputat vot del cavaller Savalls el 20-N

Torna a haver-hi eleccions i torno a apartar els pardals que viuen dins el meu cap per a tal d’esbrinar quin escenari ens envolta i quina tria faré el proper vint de novembre. El bloc ha guanyat darrerament algun lector jove que inaugura la seva participació ciutadana diumenge que ve. Aquesta es la raó per la qual, i en virtut dels blocs electorals políticament correctes, intentaré no deixar fora de joc opcions polítiques que mai no votaré, ni en coma etílic, però que podrien ser opcions per ments més tendres, inexpertes, innocents i més fàcils d’entusiasmar que jo mateix. Espero que els lectors més informats disculpeu la meva intenció didàctica, si més no també m’ajudarà a fer-me un dibuix aproximat de la crua realitat.

Que es decideix el 20-N?

Res. Tot el peix està venut. Les eleccions a les Corts de Madrid les guanyarà el Partit Popular, en Rajoy. Si les coses milloren una miqueta cara als mercats financers -tot això de la Merkel, en Sarkozi, el Banc Central Europeu, etc... que no es vota diumenge, ni mai, però que ens manen- governarà Espanya durant quatre anys, segurament vuit. Els que teniu ara vint anys i esteu estudiant en tindreu vora trenta i el camí professional i familiar endegat. Ja no sereu vosaltres com sou ara, ja no sereu nois de futur incert si no homes de presents diversos carregats de responsabilitats i problemes, com ha de ser.

Les democràcies europees han caigut sota el poder dels mercats financers, els lobbies econòmics i els foscos interessos de gent que no es vota. Espanya tria un nou govern en l’esperança que les coses canviïn prou com per mantenir certa sobirania i no caure en la vergonya de ser manats per algú que es decideixi a Berlín, a Wall Street o a Pekin. Encara que només sigui per poder seguir repartint els diners dels impostos a conveniència dels seus electors fidels –en el cas del PP àrees com València, Madrid, les Castelles o Galicia, en el cas del PSOE terres llunyanes com Andalusia o Extremadura- i els seus patrocinadors –la gran banca, les constructores, les elèctriques i les petroleres, i això val tant pel PP com pel PSOE-.

La cosa funciona de tal manera que, com bé sabeu, els catalans aportem 16.000 milions d’euros l’any –pel cap baix- a aquest govern espanyol, que no s’inverteixen a Catalunya en forma d’hospitals, escoles, ajudes socials o teixit empresarial d’aquí. Son diners que les Corts espanyoles, aquestes que votem aquest diumenge, faciliten al govern de torn perquè pugui afavorir aquells que els han portat a la Moncloa. En cap cas els catalans.

Per tant. Si tot el peix està venut... els catalans que decidim el 20-N?

Doncs la foto de com som i que pensem. Els resultats diran si els catalans ens empassem un govern del PP i el legitimem donant-li suport malgrat la seva voluntat d’acabar amb Catalunya com a nació; explicaran si malgrat el desastre econòmic i les traïcions a l’Estatut encara creiem que el PSC defensarà els interessos dels ciutadans de Catalunya; aclarirà si CIU mana a la Generalitat perquè volíem acabar amb el tripartit o si ho fa perquè el poble creu que seran capaços de que Espanya ens torni el que es nostre per tal de sobreviure en un món que s’enfonsa; si ERC ha netejat prou els seus pecats i les seves connivències amb el PSOE com per tornar a ser el referent polític que ens porti a la independència; fins i tot, si ICV pot convertir-se en portaveu dels indignats i de les classes populars que encara votaven PSC creient que així donaven suport a un partit d’esquerres.

Aquesta foto final es important. Si l’electorat català vota en clau espanyola i PP i PSC treuen bons resultats això ho justificarà tot. En una situació econòmica on l’estat no es pot permetre suportar amb diners un govern, un altre d’autonòmic, les diputacions, les mancomunitats de municipis com l’àrea metropolitana de Barcelona i els ajuntaments, hi haurà retallada de l’administració. Ens ho vendran sota criteris racionals, i el més greu es que tindran raó amb els números a la mà. Però no acabaran amb les duplicitats administratives del govern espanyol, com els ministeris de Cultura, Agricultura o Sanitat –qüestions que hores d’ara depenen de les autonomies- dispararan contra l’autogovern, i si bé als murcians probablement tant se’ls hi fot, als catalans serà com si perdéssim tot el que hem assolit –poquet- en trenta cinc anys de democràcia formal i l’Espanya de la caspa i el funcionari foraster tornarà a decidir el nostre futur i el que podem fer o deixar de fer.

El moviment per la independència podrà defensar la seva legitimitat democràtica si les urnes dibuixen una Catalunya on triomfa el PP i el PSOE? Està clar que si, però amb moltes dificultats argumentals sobretot de cara als mitjans internacionals, o a tot aquella persona que no conegui les nostres esquizofrènies i no entengui altre comportament electoral que el vot fidel a una causa justa. Si els partits espanyols guanyen a Catalunya ens ho sentirem a dir anys i panys, i quan passi aquest tsunami alguns sereu a la trentena, però a mi em faltarà poc per a jubilar-me i la cosa em posa els quatre pels que em queden de punta. La foto es important, i molt.

Quines alternatives hi ha el 20-N?

Abstenir-se

Es una opció. Però malauradament té moltes lectures i sempre surt a la foto distorsionada. Es el sac on va a parar el gandul que no va a votar per mandra, els indignats militants que consideren que no volen participar per no alimentar el sistema, aquell que no troba qui votar i es castiga quedant-se a casa... una barreja d’opcions legítimes, o no tant, que acaben per ser interpretades políticament a gust del partit o del mitjà de comunicació de torn, atribuint als abstencionistes els arguments que més els convé a uns i altres.

Jo francament crec que el sistema parlamentari de representació es el menys dolent dels sistemes. I per tant, voto sempre i ho faig rodejat de pensaments místics que em vinculen amb tanta gent que es va deixar la vida perquè ho podem fer en l’actualitat. I no parlo del franquisme i les camames habituals dels protagonistes de la famosa transició. Parlo de la revolució francesa i americana, parlo del Regne Unit l’estiu del 40 quan hagués pogut deixar el continent europeu en mans dels nazis i quedar-se tant ample. No puc abstenir-me, va en contra de la meva religió.

Vot nul, votar estelada i altres

Alguns companys -i amics- independentistes consideren que dibuixant una estelada a la papereta (en el seu cas els recomanaria que, ja posats, fos impresa en paper de fumar) farem molt de mal a Espanya i farem tremolar la casa reial, al Real Madrid i als Rubaljoys de Rajoycaba. Ho respecto, fins i tot m’encantaria que els catalans votéssim tots estelada i féssim insubmissió fiscal i el Gerard Piqué renunciés a anar amb la Roja. També m’agradaria tenir més pel i pesar deu quilos menys... Mentre Espanya ens robi setze mil milions d’euros l’any crec que hem de ser responsables a l’hora de fer la poca política que ens permet el sistema. De bon grat i amb tots els respectes, deixo les performances d’aquesta mena a professionals de l’estirabot com la Maria Lapiedra, en Joan Laporta i en Jimmy Jump.

Votar PP

Hi ha qui diu que quan pitjor millor. Ara que el PP es veu guanyador i ja comença a parlar un altre cop de portar aigua del Ebre cap a València, suprimir competències i autonomies podríem creure que els peperos posaran en marxa la màquina de fer indepes un altre cop. En aquests il·luminats els hi diré que... sabeu que? No se si us ho heu mirat bé... però es que no els cal el vostre vot per passar-nos per sobre. Ells solets ja guanyaran per majoria absoluta!

També hi ha un vot que anirà a petar al PP provinent del PSC. Gent que ha votat en clau espanyola tota la vida i que, no se si amb gaire bon criteri però sospito que si, volen canviar d’amo socialista a amo pepero. Potser el socialisme català, amb tant lerrouxisme latent dins seu, hauria hagut de preveure aquesta situació. Si ets d’aquests vota’ls! Però em pregunto que collons fas llegint aquest bloc!

Votar PSC

Ai... va haver-hi un moment d’esperança on el socialisme espanyol de la mà de Zapatero semblava que s’acostaria a una formulació plurinacional de l’estat... “Apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya”. Aquesta esperança va morir a causa de la terrible mala gestió econòmica i la traïció a la voluntat popular catalana en forma de recursos al Constitucional –si, si, no només els va posar el PP- i la “misión cumplida” que va representar la sentencia de l’Estatut.

Els socialistes saben que perdran les eleccions. Ho tenen clar. Però els socialistes catalans no han fet un congrés previ, com si ha fet ERC, després del 20-N com si ve un diluvi. El sector oficial del PSC, el més esquerranós baixllobregatià i aparatchik dels Zaragoza, Rengel, Chacón i Dani el Rojo, ocupen les llistes electorals sociates per salvar el sou dels propers quatre anys. No fos cas que els crítics guanyessin el congrés socialista i els enviessin a casa sense sou ni motxila de la Diputació. Es tota una declaració d’intencions digna de portar per títol “Toma el dinero y corre”.

Encara poden quedar primers a Catalunya... segur que ho faran en nombre de vots. Però nois i noies, si algú es creu encara que prioritzen la defensa dels nostres interessos en comptes dels del seu compte corrent i futur professional que s’ho faci mirar.

Votar ICV

A cavall de les seves relacions perilloses amb el seu homòleg espanyol i les seves arrels comunistes, haig de dir que representen millor que ningú a aquells que encara creuen que per sortir de la crisi han de apujar-se els impostos i fer més despesa pública. Cosa que respecto democràticament, no així intel·lectualment.

Malgrat els xanxullos que es varen muntar durant el tripartit, val a dir que com tothom que toca la cuixa del poder a casa nostra, els politics de ICV encara creuen en allò que diuen. Jo no els votaré mai de la vida, però em costa criticar a qui ho faci des del convenciment ideològic. En el fons espero que substitueixi al PSC en el vot de les classes populars d’esquerres, al menys ICV creu en el dret dels catalans a decidir el seu futur, cosa que dins el PSC –per molt que hi ha qui diu que existeix un sector catalanista- no.

Votar CIU (o haig de dir votar Duran?)

En un moment on els catalans semblava que despertàvem a cops de sentències constitucionals... el poble va votar el més regionalista dels partits catalans que es fan i es desfan: CIU. I la destrempada indepe va ser general.

Tinc molts amics a CIU. Votants i càrrecs públics. Hi ha de tot. Independentistes convençuts, possibilistes, pactistes i –directament- uns quants que encara els cau la bava per haver recuperat la cadira o els tractes de favor. Quina CIU es presenta el 20-N?

Durant la guerra freda hi havia els analistes coneguts per kremlinòlegs, que estudiaven els moviments de la gerontocràcia del PCUS i en treien conclusions –molt català això de treure conclusions, també-. Ara, els electors, quan mirem CIU, hauríem de reclamar un expert en convergenciologia a l’hora de saber quan cal votar-los i quan no.

A l’ajuntament vaig donar suport a Trias (ho podeu veure al post “El disputat vot del cavaller Savalls”) i tots els arguments que tenia per refiar-me del seu equip, de les persones, son els mateixos que em condueixen a malfiar-me de la candidatura de Duran Lleida. Si us plau! Si aquest home va entrar en política amb pantalons curts, pràcticament. Seu a les Corts espanyoles des d’abans que en Tejero imaginés que donaria un cop d’estat! En tots aquests anys ha vist governs espanyols febles i altres de forts... i que ha tret per Catalunya aquests home? No ho se. Que ho sabeu vosaltres?

El que si us puc dir es que es ben conegut a can convergent que Duran es l’home dels diners, i que per tant mana molt a la coalició. M’ho va confirmar un advocat de Madrid un cop que em va etzibar: “Si quieres una rebaja sectorial del IVA te pongo en contacto con los abogados de Duran Lleida aquí en Madrid, que venden las enmiendas a tanto la pieza”. Jo no tinc forma, ni diners, per comprovar-ho... i tal que les paraules sorgien de la boca de un espanyol hi ha qui pot dir que eren interessades... a mi la única cosa que em consta es la seva professionalitat.

Jo en Duran... no el puc votar. Fixeu-vos si es complicada la cosa que l’altre nit, parlant amb un convergent d’aquests que està ben informat, vaig arribar a la conclusió que els sobiranistes convergents envien Duran a l’escorxador per tal acabar amb ell, els comissionistes, el regionalisme, i tota la mandanga. La qual cosa, segons la convergenciologia, vol dir que si hom estima Convergència el 20-N hauria de votar qualsevol cosa menys Duran! Perdoneu... però massa complicat per a mi. No?

Votar ERC, RCAT i SI

Tornar a casa? Després de tripartits i de lluitar amb ICV viam qui feia més carrils bici?

A les municipals no em va donar la gana de vota’ls perquè encara feien com si no hagués passat res a les autonòmiques. Però un cop defenestrats Ridaos i Puigcercosos seria massa cínic no donar-los una oportunitat.

A ERC li cal un altre reset ideològic. I van... Si fos al meu gust, hauria de buscar les arrels en el socioliberalisme, una cosa crec no gaire allunyada de com va imaginar Macià el futur de la seva Catalunya. Hores d’ara el missatge es confús, queda massa gent de l’aparell de partit que va enfonsar-lo en la misèria electoral ara fa un any. El candidat es bona gent –l’Alfred Bosch- però tou... tovet...

Catalans... no soc prou cínic com per haver demanat que ERC fes un congrés, canvies les coses, intentés trobar sinèrgies amb altres sensibilitats independentistes i després agafar i no vota’ls.

Si el doctor Carretero pot empassar-se segons que i segons qui... jo no soc ningú per negar el meu vot a ERC. Faré un reset, tiraré de memòria selectiva –una cosa molt catalana, també- i els donaré suport el 20-N. 
Vosaltres, amics i amigues feu el que creieu oportú, que prou pena tenim. Espero que les meves reflexions us ajudin. Però, a poder ser, com va dir aquell gran cabdill de la pàtria que ens havia d'alliberar: “¡Al loro que no os embauquen!” i aneu a votar, si us plau.