Debats i malsons

Les tones de caspa que emetia el televisor em varen portar fins els braços de Morfeu. Em vaig perdre part del segon bloc d’intervencions de l’Alfredo i en Mariano. Una llàstima... perquè fins aquell moment havia fet un viatge en el temps de vint, o trenta, anys enrere amb el que això comportaria de reviscolament biològic del meu jo físic. Però no... esvaïda la becaina la contundència de la realitat em va tornar a ubicar al 2011, a la crisi del deute, a la crisi dels valors, la moral i la política.

Aquells dos paios asseguts als extrems d’aquella taula sorgida del museu dels horrors televisius. Aquell decorat dins el que no podia evitar visualitzar en José María Iñigo, a Tip i Coll o en Joe Rigoli. Inconscientment comparava el debat electoral de la nació veïna amb els debats dels altres veïns del Nord, i no podia més que pensar que Espanya ha tocat fons. Per cert, vull aclarir que no se si va contra la llei de partits això de “pensar” per un mateix, si es il·legal demano perdó a la Junta Electoral Central i a l’Audiència Nacional, no fos cas.

En sí mateix els debats aquests ja son una aberració de la democràcia. Com sempre els espanyols copien malament i de forma interessada els hàbits i les fórmules dels estats moderns i democràtics. Els debats que als Estats Units enfronten republicans i demòcrates, o a França els candidats presidencials de segona volta, en una representació televisiva dels seus sistemes bipartidistes, a Espanya es disfressen de farsa artificial segons la qual no hi ha partits fora de la sacrosanta presència electoral a tot l’estat del PP i el PSOE. Fora d’ells dos res més no interessa als electors.

Seguint amb la mentida continuada de pretès interès en el missatge dels candidats, ahir els electors catalans varem descobrir que tot el pollastre de la corrupció, tot el merder de l’encaix de Catalunya o el recurs de l’Estatut, els indignats, fins i tot la fi de ETA, no es subjecte de debat. La discussió era si Mariano era ambigu amb els seus plans per sortir de la crisi o si l’Alfredo havia col·laborat més o menys amb ZP a l’hora de dinamitar l’economia espanyola. Tot plegat un intent de desacreditar a l’altre candidat amb més o menys encert i subtilitat, repetint arguments precuinats pels assessors de Ferraz i Génova.

Que voleu que us digui? A mi em va semblar una cosa llunyaaaaaaana... Per molt que hagués intentat mirar-m’ho amb intenció de decidir el meu vot segons el que digués un o altre –que no es el cas- haig de dir que ben bé em varen semblar candidats portuguesos, argentins o bielorussos. Res del que es va dir en aquella taula em va semblar una proposta nova o intel·ligent, com si em parlessin en serbocroat. I de si PP o PSOE anaven a fer algun tipus d’esforç envers Catalunya, si volien endegar accions per recuperar els catalans per el projecte espanyol ni saben ni contesten. Ni hi ha desafecció, ni vora un milió de catalans s’han pres la molèstia de votar per la independència, ni el govern de la regió –segons el seu prisma- que els dona de menjar vol canviar les regles de joc fiscals... res, no existim, ni som importants, tot el peix està venut i nosaltres ja ens podem exclamar al carrer o al Parlament que som invisibles. Potser fora moment de fotre el camp ja que s’entesten en mirar cap un altre banda, potser ni s’adonarien.

El que es més fotut d’aquest oblit sobre el model territorial espanyol, la plurinacionalitat i la solidaritat fiscal es que no es casual. Aquests debats espanyols de la Señorita Peppis es caracteritzen pel treball preparatori que realitzen els col·laboradors i assessors electorals de Tiris i Troians. PP i PSOE ahir varen demostrar que per Catalunya son exactament el mateix. Ni Rajoy va estendre una mà a convergència, ni Rubalcaba va retreure al PP el seu anticatalanisme. Ja es pot posar de canto la Tura, l’Alícia o el sum sum corda. El que li hauria de quedar clar de una vegada per totes al més del vuitanta per cent de catalans que consideren que hem de canviar –com a mínim dels mínims- la nostra relació fiscal amb Madrid es que votant popular o socialista no ens en sortirem. Ho sento pels meus amics sociates, però es “lo que hi ha”.

Vista la crua realitat, per si algú encara ho dubtava, nois i noies... voteu el que us vingui de gust, però feu-ho en clau catalana. Voteu. Cada abstenció farà més gran el valor de cada vot que PP i PSOE recolliran a Catalunya, i ens ho sentirem a dir... no us imagineu quantes vegades. Ho sabeu el que ens diran oi? Que els patriotes som minoria perquè ells son els partits més votats al Principat! I això els justificarà per fer-nos el que vulguin, qualsevol cosa que us imagineu en els vostres pitjors malsons, tindran la legitimació electoral per fer-ho. Voteu Iniciativa collons! (mare de Déu! Em pensava que no ho diria mai això) si el vostre estomac no us permet votar CiU o ERC.

Davant del malson que ahir escenificaren PP i PSOE no anar a votar es com tapar-se amb el llençol perquè tens por dels monstres que has vist per la tele i ara s’amaguen sota el llit. El llençol no aturarà els ullals de l’espoli, ni la destral que separi els nens castellanoparlants dels catalanoparlants a les escoles, tots sabem que la solució es encendre la llum, comprovar que som vius, i que sota el llit només hi ha les xiruques. Tant fàcil com apagar la tele, oblidar el debat, oblidar el malson i anar a votar el dia 20. Fàcil, oi?