Botiflers

Abans de les primeres consultes populars per la independència, abans que el debat fos central i quan tevetressos i godocillost persistien en l’intent de fer-nos passar per frikis de cap de setmana, va haver una macroenquesta de la UOC, de la qual es va fer ressò l’Avui, centrada en el tema. La metodologia era científica i l’univers prou ampli, els resultats ara no son tant importants, penseu que ni tant sols s’havia produït la sentència de l’estatut. D’aquell estudi em vaig quedar amb una dada: només el 28% dels enquestats d’origen català creien possible la independència, mentre que els nascuts fora de Europa ho veien possible en el 50% de les ocasions. Es per aquí que els unionistes catalans i els nacionalistes espanyols construeixen el seu discurs en contra del nostre estat propi.

La manera de dissenyar l’atac es senzilla, i té dues expressions tàctiques:

Pel que fa referència a l’aparell de l’estat la clau es tractar a la classe política catalana de corrupta, així en general sense destriar partits ni persones, anant filtrant expedients, investigacions policials, mentides a mitges, veritats ensumades i no contrastades, qualsevol cosa perquè els electors catalans siguem empesos cap a l’abstenció mentre que els partits d’aquí s’hi barallen donant un trist espectacle per unes quantitats robades o malversades, que en realitat son quatre duros si ho comparem a l’espoli que patim. Prepareu-vos que ara que el PP i el PSOE han convertit als qui tenim DNI espanyol en fiadors de 100.000 milions d’euros més de deute, la claveguera de l’estat i les seves eines de manipulació s’abocaran a fer titelles de distracció massiva a fi i efecte de demostrar que els catalans, generalment, som uns lladres si se’ns deixa sols amb un sobre ple d’euros.

Aquest bombardeig mediàtic està començant, i els partits d’aquí, donat que han estat sucant de manera impune de l’erari públic i rebent suborns dels poderosos per tal de fer travesses del desert i pagar menjadores als fidels estimbats electoralment , tapant-se les vergonyes uns a altres, només podran negar la major o dir que no en sabien res. Es un escenari, a més a més, on els partits que no han tocat cuixa, o que han patit de un procés de renovació i els seus actuals líders no han tingut oportunitat de ficar la ma a la caixa, s’hi trobaran a gust. I centraran el debat en el que saben fer els polítics: atacar l’adversari per treure’n rèdit electoral. Mentrestant, els partits del stablishment seguiran amenaçant-se amb allò del “doncs mira que tu”, però no canviaran ni una coma la seva actitud, la llei electoral, ni la llei de finançament de partits.

Els partits actuals son presoners de les seves accions passades i estan segrestats pels deutes que tenen amb bancs i caixes, i si això passa amb els catalans no cal ni que us en parli de com estan els espanyols. D’això se’n aprofitarà la Brunete mediàtica per tal de fer-nos creure, als catalans, que no només hem de assolir la independència amb lleis i exèrcits en contra, sinó que al mateix temps hem de canviar el sistema representatiu actual per un de millor destruint els partits actuals en el poder perquè son uns corruptes. Si home! “Y dos huevos duros!” que diria Groucho Marx. No sembla fàcil, oi? Per tirar-se enrere...  Això es el que pretén aquesta tàctica, i no hem de deixar que portin el debat cap on ells els interessa. La República de Catalunya serà sobirana per llevar càstigs, jutjar robatoris, i condemnar corrupcions, però ara per ara es fer anar els gegants en un dia de vent això de tractar de canviar el món al mateix temps que guanyem la llibertat. Cada cosa al seu temps, i soc dels qui pensa que no tindrem prou tribunals per tant corrupte i tant de botifler.

La segona tàctica es la que porta a terme els unionistes disfressats de demòcrates, els espanyols de cor de discurs internacionalista, la cinquena columna dels catalans que han caigut sota la síndrome d’Estocolm, que pretendran dir-nos que la independència si, però que abans hem de desmuntar les desigualtats del món mundial. Gentalla que en comptes d’aprofitar el col·lapse espanyol que representa la intervenció europea per assolir la llibertat, voldran muntar un espectacle a les Corts espanyoles en contra el PP a fi i efecte que el PSOE guanyi les properes eleccions. Hem de tenir clar que a Catalunya això... no es que no li interessi... es que tant se’ns hauria de fotre! Perquè, per no treure’n res de tot això, ja em direu... Ni el govern dels millors (sigh) en traurà el seu super-mega-uai pacte fiscal.

Jo, a tota aquesta gent que els preocupa més les aus migratòries que les pensions dels seus pares, el futur de Palestina que el de la llengua catalana, el cartell de músics del Primavera Sound que els sous dels funcionaris, el destí dels 30 milions d’euros del Palau de la Música que els 50 diaris d’espoli, les convocatòries de Plaza del Sol que les consultes per la independència... vull dir-los un parell de cosetes.

El món es injust i el sistema està podrit. Cert. Però no hi ha condició humana més denigrant que estar colonitzat i no fer res al respecte, per sota només queda l’esclavitud, els catalans només estem un nivell per sobre. I preteneu establir superioritats morals prèvies a la discussió de si hem de ser lliures o no? Guaiteu, amics i amigues... ja us ho he dit algun altre vegada: Prefereixo la lluita en clandestinitat contra una dictadura d’esquerres o de dretes catalana que viure com a ciutadà de segona en una democràcia imposada per una potència estrangera. Prefereixo jutjar corruptes catalans que espanyols, però ho vull fer jo, no que em diguin a qui hem d’investigar ara i a qui no uns mitjans de Madrid que diuen que per defensar la llengua soc un nazi. El pacte intern que hem de signar els catalans per establir les bases del que volem ser ha de ser obert, generós i lliure d’apriorismes d’uns o altres, perquè sinó, mentre discutim sobre el sexe dels àngels, Espanya ens esborrarà del mapa.

Els qui volen centrar el debat en les coses que divideixen la societat catalana en comptes de les que ens uneixen treballen, siguin conscients o no, per l’enemic, fomenten l’idea que mai serem independents per molt que ho volem ser, com ja quedava clar en l’enquesta de la UOC de desembre del 2009. Això es afavorir el discurs espanyol segons el qual som incapaços de governar-nos sols, i el que es pitjor: d’això se’n diu ser un botifler, ni més ni menys. Dit queda.