Disbauxa i catxondeiu! (Drapaire)

Tragèdia més temps igual a humor. La frase es d’en Woody Allen, i te raó. Si avui ens agafem els diaris amb preocupació, com cada dia, no hi podrem trobar la càrrega humorística subjacent que porten els seus titulars i les anàlisi dels experts articulistes -sigh- al voltant del drama que estem vivint. Però si hom pot posar una mica de distància amb els nervis que passa per la seva feina, el futur dels nanos, la pensió o l’empresa, la veritat es que les notícies son per posar-se a pixar de riure.

Ahir hi havia eleccions a Grècia. Fa una setmana Europa rescatava els putrefactes bancs espanyols sota la consigna sacrosanta que s’havia de fer abans de les eleccions gregues. Ho recordeu? Era la garantia que el Regne d’Espanya no es veies influenciat en forma d’atacs a la prima de risc si guanyava “l’esquerra radical” allà al país bressol dels Déus. I surt en Rajoy i ho nega que fos un rescat, i la premsa internacional se’n fot de ell, del mort i del qui el vetlla, i el paio se’n va a veure la Roja amb en Felip de Borbó... i qui dia passa any empeny, que total en una setmana sortirem de dubtes i si guanyen els favorables a l’Euro tot arreglat. I au, i vinga, i som-hi, i des d’Europa uns golfos apandadores que no ha votat ningú, com en Van Rompuy o en Barroso, amenaçant als grecs amb el infern en vida si votaven altre cosa que ser pobres els propers vint-i-cinc anys. D’això fa quaranta-vuit hores, que no parlo de fot cinquanta anys, consti.

I van i a Grècia guanyen els europeistes, els dòcils, i la prima de risc espanyola? Amunt! Amunt! Hahahahaha. Ostres! Es que... es que... que no heu llegit els diaris d’avui? Que semblaven hooligangs de la Merkel? Repetien en diversos formats el mateix missatge: Espanya se salva! Grècia aposta per l’Euro! Som vius! Viiiiius!!! I els mercats... Pim! Pam! Pum! Galeta al canto al govern de Rajoy, a Espanya i a la mare que ens va parir a tots plegats! Ningú no es creu el projecte europeu, i menys a la colla de farsants de camisa de ralladillo, inicials a la butxaca, coll anglès sens botó, corbata florescent, i brillantina de disseny que desgoverna les espanyes. Per tant, els diners segueixen fotent el camp, bon vent i barca nova! I ja ens avisareu quan a la pell de brau hi torni a manar un general que us faci passar per l’aro! L’optimisme i el missatge oficial els ha durat deu minuts un cop oberts els mercats internacionals. I mireu que els constructors de la opinió pública s’hi esforcen! Endavant amb editorials de prietas las filas entorno al Euro y la austeridad del destino universal! Tothom sap que el problema europeu es la manca de confiança dels mercats en una moneda única sense política que l’empari, però us imagineu als alemanys permetent que els espanyolitos tinguin dret a vot, amb el seu pes demogràfic, a l’hora de triar un president europeu mitjançant eleccions lliures? No em feu riure, si us plau!

Això era Europa! Però i Espanya? Amb les capçaleres editorials ventant-se de la Roja i dient-nos que el Rei es tant llest que se’n va a l’Aràbia en comptes d’anar a fer-se la foto amb en Dívar? Amb aquest punyetero President del Consell General del Poder Judicial, que no ha dimitit per a poder fer d’amfitrió al borbó del 200 aniversari del Tribunal Suprem? Feu un kit-kat i no em digueu que no es per partir-se el cul de riure... El màxim representant del sistema judicial espanyol, enxampat gastant-se les peles del contribuent en caps de setmana sexuals amb el seu amant a Marbella... el paio va i no dimiteix perquè Espanya celebra el dos-cents aniversari del Suprem... i el Rei se’n va a retre homenatge a la monarquia que posa els quartos a les universitats salafistes –i coses pitjors-! A una dictadura de caire tribal i inspiració teocràtica, que te el dubtós honor de haver pagat més d’una canita a l’aire a l’avi del Florian de Todos los Santos! I a la premsa espanyola li sembla bé! Hahahahaha. Troben fantàstic que el gran hombre blanco caçador de Timba-angawa-pushi-pushi s’escapoleixi de l’escomesa i hagi de ser el Príncep de Girona-Beckelaer qui es menji un altre cop el marronetti! I au, i vinga, i som-hi! Visca el catxondeiu i el despropòsit!

I la cosa no acaba aquí! Quan hom mira els mentideros de les internets que carrega el diable, es troba que comencen a sortir independentistes de sota les pedres. Si no gent abocada a la causa encara, si algunes patums i patumetes  de tres al quarto que treuen el nas, no fos cas que això anés de veres i ells quedessin fora de joc com un Duran qualsevol. Que si en Joan Majó, que si en Bohigas, que si ara l’alcalde Ros treu la poteta, que si ara la Montse Nebrera ens faria el favor de sumar-s’hi... Jo amb tot això estic encantat, perquè la puta matemàtica es tossuda, i la majoria per la independència només es guanya sumant voluntats dels que no ho eren de independentistes, no?... per tant, quants més serem millor, no? Doncs... dec ser l’únic indepe que pensa així, perquè els feisbuks i els comentaris al Nació Digital bullen de la intransigència dels proselitistes de cap de setmana que vomiten contra els nouvinguts un cop cauen del cavall... Que si aquesta es una penques, que si jo recordo que aquest va dir això, o allò... que si aquest es independentista me la tallo! Hahahahahahaha. Ostres tu, hi ha menys esperit ecumènic que en una reunió del sector oficialista del PSC! L’esquizofrènia està agafant una volada digna dels temps que corren, amb divisió d’opinions, això si... uns es caguen en el pare i els altres en la mare que els va parir a tots plegats.

I jo que m’ho miro i que penso, tenien raó l’Enric Barbat i la Guillermina Mota en el seu disc de tangos, com per exemple quan cantaven “Drapaire”:

“Que el món es i serà una porqueria jo ja ho se, en el quatre-cents nou i en el dos mil també, que sempre hi hagut lladres, maquiavelics i amargats, desastres i estafats i algun home de be, però que el segle XX(I) es la disbauxa, ja no cal negar-ho doncs no fa cap falta vivim tots barrejats com una sopa i com una tropa tots uniformats. Avui ja no es cap problema ser recta o ser traïdor, ignorant, savi, lladre, generós o estafador tot es igual, res és millor, ten es un burro com un professor i si un viu a l’impostura o roba per ambició, tan li fot que sigui metge, pixa-reixes, rei de bastos, caradura o polissó”.