Macagumlamarequelsvaparir!!!!!

Ho haveu vist això?!!! Ho haveu vist, oi?!!! Macagumlamarequelsvaparir!!!!!
Si nois i noies... i que? Que passa alguna cosa pel carrer? On es la gent que els ha pagat la festa i que ara tenen un deute de colló de mico? On son les masses de ciutadans emprenyats disposats a tot? A Internet? Al Facebook?

Un 25% d’atur, un 40% d’atur entre els joves, un deute públic que no pagarem en dues generacions, uns tribunals que es carden la immersió lingüística i les seleccions, uns rescats dels bancs i caixes dels que encara ens van donant lliçons d’economia, un Euromed que em porta de València a Barcelona a la moderníssima velocitat de 47 kilòmetres per hora –i no exagero-, un partit feixista demanant la mort dels catalans al carrer... i la gent normal que ja no en vol sentir a parlar de tanta merda i espera pacientment que arribi el cap de setmana mentre critica o aplaudeix l’últim anunci de la DAMM al youtube.

Sempre dic que hi ha un elefant de color rosa al saló i fem veure que no el veiem, quan el que hauria de dir es que hi ha una manada d’elefants de tots el colors possibles –no ho comenteu a la Zarzuela, pobrets- fent una timba amb el futur de tots plegats, mentre discutim no sabria dir-vos ben bé que.

Resulta que això de tenir un bloc significa triar un tema sobre el qual parlar, però... Per on començo? Per quin escàndol? Quina malversació? En Millet a casa seu, en Rato de vacances, en Rajoy desaparegut, i en Duran negant l’Agència Tributària catalana tres vegades abans no canti el gall. De tant soroll als diaris i de tant que se’ns pixen a sobre ens estem quedats d’allò més estabornits, no? Com voleu que una finlandesa jubilada inverteixi els seus estalvis en deute espanyol? Qui pot pretendre que la premsa econòmica europea deixi de tractar la pell de brau com un casino, com una casa de barrets? Qui se’n refia encara en aquest país del que li diu el director de la seva agència bancària, del que llegeix al diari, de la justícia, o dels partits?

No teniu tots la sensació que hem de fer alguna cosa, i que no podem ni sabem quina? A veure... hem avançat. Es cert. Comencem a tenir identificats alguns problemes: el primer de tot es que la justícia no es igual per a tothom, i això es molt fort; el segon es que existeix un poder, una conxorxa, de polítics, mitjans, bancs, i directius d’antics monopolis franquistes que pretenen fer-nos pagar amb impostos els seus deliris de grandesa, la seva incompetència i la seva avarícia; i el tercer es que amb Espanya no hi ha res a fer, que no vol que els catalans siguem diferents i que, sobretot, seguim pagant. Algo es algo va dir un calvo, però a la ràdio es més important que en Mourinho no sigui sancionat per ficar-li el dit a l’ull al Tito, que no que els clubs deguin mil milions –Macagumlamarequelsvaparir!!!!- d’euros a Hisenda, que aquí no passa res.

Quan estudiava història, em passava allò tant divertit que el curs acabava abans d’estudiar la República i la guerra, per tant vaig tenir el dubtós privilegi d’estudiar la crisi del 1898 amb rigor i de manera exhaustiva una vegada cada parell d’anys –a fi i efecte de perdre el temps necessari per no parlar d’en Francu, suposo- i em deia... “Caram! No ho entenc. Se’n va anar tot a la merda de sobte! Com es possible?” Doncs, guaiteu al vostre voltant i veureu que allò de Cuba va ser la crisi de la senyoreta Peppis. I això ho hem de convertir en una oportunitat nacional.

No patiu. Això que ens passa, això de no saber cap on canalitzar les nostres ganes que passi alguna cosa que aclareixi el nostre futur i no saber exactament el què fer, ens passa a tots. Avui fem un novullpagar, demà un post cagant-nos en tot i demà passat xiulem al borbó, seguim així i no defallim, que tot suma. Des del nostre esforç individual hem de crear la sensació als poderosos que no ens empassem segons què. Hem d’obligar, dic bé o-b-l-i-g-a-r, als polítics nostres, de la ideologia que sigui, que a les més que probables eleccions anticipades tinguem unes opcions clares i que no tornin a fer com els trileros de la Rambla. Els qui sigueu socialistes, si us plau, aparteu als del PSOE dels nassos, els independentistes munteu una coalició electoral per sobre de personalismes i retrets, i els convergents –ai... els convergents...- feu el fotut favor d’engegar a dida en Duran i els seus sequaços.

Nosaltres, els normals, els qui no pintem res en tot això però que acabem per pagar la factura a base de perdre el nostre futur particular i col·lectiu, hem de treballar dins els nostres cercles més propers per exigir que tot això passi. Hem de deixar clar als qui tinguem més a prop que aquest cop no tragarem, que si no es posen les piles al final prendrem tots mal, i aquest cop sobretot ells. Es feixuc i segurament no ens en sortirem del tot, però si no empenyem nosaltres els canvis que implicarà la crisi moral, econòmica i política que vivim, ens trobarem que el canvi “ens el faran ells”, com sempre. I l’objectiu ha de ser el de girar la truita, i que siguin “ells” els qui un dia, llegint el diari, no puguin més que exclamar-se i cridar: Ho haveu vist això?!!! Ho haveu vist, oi?!!! Macagumlamarequelsvaparir!!!!!