La crida que no es pot fer

La crida que no es pot fer es la crida que ve menys de gust de fer però que serà la que més caldrà fer. Si la fes jo, si la fes ara, moriria en solitud per la riota dels colomins, embolcallada de la comprensió dels falcons, enmig del retrets dels qui la por al ridícul els fa viure com esclaus.

Els altres ens hi empenyen, els altres ho desitgen, els altres volen brega. Insultats, robats, menystinguts, capats, enganyats, silenciats, dividits, ferits de mort. Des d’aquí i des d’allà. Ells son aquí, entre nosaltres, i ens hi empenyen i ens volen enfurismar. I callem, i inventem circumloquis, i no ens atrevim, i ens fa cosa, i hi perdem l’honor, la vergonya, la decència, la moral, la dignitat, l’orgull i la nació.

Si hom aixeca la veu ells l’amaguen fent molt de soroll. I si algú pregunta amb raó ells se’n foten i el denigren. Resulta que això no es pot dir, i que no hem d’ofendre al qui ens repta fent-se el milhomes. Calleu i passeu cap a casa que qualsevol dia sortirà el sol i algú ens defensarà. Però els d’ara no, ells dormen abraçats a l’enemic, per fàstic que els faci la seva impúdica i covarda prostitució. Ai si us veiessin els nostres morts! Els qui caigueren i els qui moriren en la plenitud de saber que el que som es catalans i que no es poden tenir dues pàtries per molta por que passeu al dir-ho.

Que difícil es posar-te dret quan ets al mig del fang de la ignomínia! Es gairebé impossible surar en un mar de mentides farcit de bèsties que et volen arrossegar cap a l’abisme de l’oblit, de la petitesa i la irrellevància. Agafen el món i te’l foten pel damunt com si no hi tingueres dret a demanar-lo i fer-lo teu.       

No ets ningú, no ets important, i ha coses millors per les que lluitar. Neix, creix, treballa i no facis preguntes. No envegis el que els altres tenen perquè tu no ets ningú, només vius un somni que no importa més enllà de on arriba el teu crit cansat i vell, i ho fas perquè ells t’ho permeten. Ets estrany a casa teva, una raresa a assimilar, un tossut que hauria d’haver desaparegut, ets antic i moriràs de vell, tu i tots els teus. I els teus germans de l’altre riba, faré que t’odiïn i reneguin de tu. Els esclafaré i tu no hi podràs fer res. I amb el teu esforç viuré com l’amo que soc, i dansaré sobre les teves despulles. I no reneguis, que ningú farà la crida, ja pots esperar assegut. Perquè un cop feta la crida el món esdevindria menys segur, el futur s’esvairia i el passat quedaria sense sentit.

Estem sols i ningú en tindrà cura de nosaltres, però la crida no es pot fer. No tenim com, ni qui, no tenim on ni tenim quan, per ara només tenim molts perquès. Ens calen capitans, homes d’honor, líders sense deutes ni peus de fang. Cal amagar la por i que creguem en nosaltres mateixos. I dir a les coses pel seu nom, i no baixar el cap davant qui et vol mort i desaparegut del mapa i de la història. I deixar d’aguantar segons què i segons qui. Esborrar el seny de la bandera i confiar en els germans de sang. Com ha passat sempre que ha calgut. I rememorar Nicòtena i els nostres estols. I als vespres recordar que Joan de Pròixida també devia creure que estava tot sol.

Que no la sentiu? Es dins vostre! Té mil cares i una sola voluntat! I si a mi me’n feu triar una em quedo amb aquesta, puix ningú no pot dir si calia fer-la o no, malgrat que a molts dels nostres enemics encara els faci mal...

Les sanglots longs des violons de l’automne

Bercent mon coer d’une langueur monotone